Always look on the bright side of life

Per primera vegada en el que va de semestre, encaro l’assignatura amb optimisme. Ja es veu la llum al final del túnel i queda poc per unes merescudes vacances. Podré passar més temps amb el "PAC"  Lorenardo, és a dir, amb  la Lorena  i el Leonardo,  la meva dona i fill respectivament , i això m’engresca molt . El nen ja està apuntat a classes de piscina aquest Juliol! Durant el semestre, el meu cap ha sigut un camp de batalla. A un costat de la trinxera i capitanejat pel meu cervell, els estudis a la UOC. Per l’altra banda i comandat pel meu cor, els deures com a pare. La lluita és aferrissada, el combat serà llarg i espero estar preparat.
 Però, no estava parlant d’optimisme? Sí, després d’haver rebut una bona nota a la PAC3, conjuntament amb els meus companys d’equip. He estat molt preocupat perquè aquesta fase del projecte és decisiva. Després de veure alguns dels treballs dels companys d’assignatura, vaig pensar que potser no havíem estat a l’alçada. Durant aquests dies, només he vist defectes al nostre projecte, he estat cec davant les moltes virtuts que posseeix. Però la nota ha fet que obri els ulls i miri el projecte d’altra manera. Ara sóc conscient plenament de l’abast del nostre treball, de les seves mancances i encerts. Com si fos Zaratustra baixant de la muntanya, aquesta «il·luminació» m’ha ajudat a avaluar el projecte dels nostres estimats companys del grup Healers. Entendre el nostre projecte és vital per poder valorar els altres, de fet, ens estem avaluant a nosaltres mateixos. També m'ha preparat per rebre hòsties com pans de quilo.

 

Font:Youtube

TERMINUS

Font: Fotograma de la sèrie The Walking Dead

Suposo que heu sentit a parlar de la sèrie The Walking Dead. En un moment de la sèrie els protagonistes es dirigeixen cap a Terminus, un destí final de la seva particular odisea que alhora els proporcionaria un nou inici, un nou origen.

. Sense fer els paral·lelismes salvatges de l'estada dels protagonistes en aquesta zona, és la sensació que tinc ara: hem arribat al final i estem a l'espera de començar de nou. Amb els meus companys ens hem dirigit cap aquesta estació on, de nou, ens tornarem a trobar amb tots els companys d'assignatura per compartir el projecte que hem anat configurant durant aquests 3 mesos; uns 3 mesos que ens hem aïllat de tothom i només hem conviscut amb uns quants en aquest microunivers.

Fins ara les sensacions són bones: gaudim d'una molt bona valoració de la feina feta per part del nostre mentor, del professor que ens va assegurar que un cop ens tornéssim a trobar-nos al final del camí, hauríem emplenat el sarró d'una engruna més de coneixements.

Són dies de tensa espera. Amb aquell xic d' il·lusió barrejat amb temor per saber si ha agradat el projecte que hem realitzat. També són dies de descobrir projectes aliens,  veure com els altres han enfocat la seva obra i, alhora, comprovar com alguns aspectes els han desenvolupat d'una manera que a un també li hagués agradat executar.

Això s'acaba, companys. Suposo que tots tenim aquella sensació de calma i d'alleujament després de la multitud de moments viscuts, de els hores invertides en el projecte, dels nervis en acostar-se l'hora límit de els entregues...però alhora sabem que no tornarem a viure una assignatura com aquesta, amb el bo i el dolent que comporta.

En fi, ens retrobem d'aquí uns dies amb la valoració dels companys sobre la taula...

Quina serà la seva decisió?

     

Por escènica

Veig que tots els membres de La Fundació tenim la mateixa por escènica: el neguit de presentar el nostre projecte en públic. No sé si ens fa angúnia perquè no volem rebre crítiques (igual que en Moisés, a mi també em costen d’encaixar, sobretot quan s’hi ha dedicat tant de temps i esforç) o perquè no volem que les rebi el nostre projecte, al qual hem vist néixer i hem “criat” com un fill. Al llarg d’aquesta propera setmana ho descobrirem.

Font: http://www.uakix.com

També m’inquieta haver d’avaluar els projectes dels companys. Em fa sentir com un botxí. Realment espero que al analitzar el projecte que se m’ha assignat, hi trobi les mil i una meravelles... Perquè no tinc gens de ganes de trobar-m’hi errades i haver-les de transmetre.

En fi, crec que encarem una de les setmanes més difícils a nivell d’empatia. Som-hi?

Mira con los ojos de otro, escucha con los 

ojos de otro y siente con el corazón de otro

Alfred Adler (1870 - 1937)

Sprint a meta

Ha arribat el moment de la veritat. Ahir els meus companys i jo vam presentar en societat el nostre projecte. Aquest treball és la culminació del nostre esforç i tenacitat, ens sentim orgullosos. El procés ha sigut com pujar l'Alpe D'Huez. Les primeres rampes les encares amb força, saps que és molt dur però estàs  preparat. A mida que vas pujant, l'energia  inicial va minvant i els dubtes neixen el teu cap. Potser que no arribi al cim! Al final, treus forces d'on no hi ha ,fas l'últim sprint i...voilà! Repte aconseguit! El que ningú ens diu és que després de coronar, s'ha de baixar, que és tan important com la pujada. Ara ens trobem en aquest punt. Hem assolit el cim, però encara no la meta.
Vull fer un canvi de xip i encarar la PAC final de manera positiva. Les crítiques m'afecten molt negativament, no les assimilo massa bé. Per això vull encarar la PAC com el meu company Josep Maria, pensant que aquestes faran el nostre treball millor, més complert. Per tant, serà un bon test per les pròximes assignatures, i en general, pel meu dia a dia.

"A res en la vida se li ha de témer. Només se li ha de comprendre"

 Marie Curie

Font :http://www.lesliewong.us

Projecció del projecte

Ahir va ser el dia que el nostre projecte, fins ara mimat, cuidat, estimat només per nosaltres, passava a ser de tots els companys de l'aula, de domini públic.
Després d'uns mesos tancats en la nostra cova perfilant, construint i creant la nostra obra, ara és quan surt a la llum i veurem si la nostra creació, la nineta dels nostres ulls, es percebuda de la mateixa manera per la part de persones que no han tingut la sort de compartir el procés de gestació.

Suposo que és com tenir un fill: que dins del teu entorn, de la teva llar, el veus com la personeta més maca, simpàtica i agradable del món...i quan la resta dels teus amics i companys el veuen, penses que ells també el veuen amb els teus ulls.

I aquesta etapa del projecte és important ja que ens proporcionarà una sèrie de punts de vista diferents perquè el treball sigui el més complert possible. Segurament, des de dins, costa més de veure els defectes, els vicis o demès contingències negatives, així que suposo que aquest nou focus de llum serà molt important per detectar aspectes que hem estat incapaços de copsar.

Esperem i desitgem que els companys siguin exigents tal i com ho hem estat amb nosaltres mateixos. Com més exigents siguin, més complerta serà la nostra obra.

Ens tornem a trobar per aquí, a veure que ens depara aquesta nova setmana que just acabem d'encetar.

Presentació del projecte

Durant la prova final ens trobem davant el desenllaç del nostre projecte: la seva presentació. Com si es tractés d’una obra de Furoshiki, l’art tradicional japonès, els membres de La Fundació haurem de decidir quines teles són les òptimes per a representar el nostre projecte i embolcallar-lo acuradament.

                    Imatge sota llicència Creative Commons. Font:Flickr

Per a fer-ho primer de tot és necessari repassar el contingut que es presentarà, així que al començar aquesta última fase del projecte, els membres de La Fundació vam fer una última avaluació i les rectificacions necessàries del contingut del nostre Sites.

Un cop avaluada la nostra wiki, vam decidir realitzar una conversa síncrona a través de Hangouts per tal de decidir com portaríem a terme la nostra presentació. Va ser durant aquesta conversa quan va sorgir la idea de gravar cadascun de nosaltres un vídeo breu per a presentar els membres de La Fundació.

Sincerament aquesta última setmana ha estat bastant complicada per mi i he pogut ajudar poc als meus companys, la veritat és que ells han estat en tot moment recolzant-me i un cop més m'han demostrat la importància dels treballs en equip.

L'inici del projecte finalitzat

                                                                              Font: https://mediamag.am


Doncs aquesta és la meva sensació: que després de moltes i moltes hores endinsant-nos en el fabulós però alhora fastuós univers de l' Open Data, tinc la sensació que el projecte s'ha fet gran i que, des de les altures, estic força orgullós de la feina que hem desenvolupat aquest equip.

Un equip que s'ha compenetrat la mar de bé, que hem remat tots alhora, que ens hem arremangat quan la situació ho ha requerit...però alhora un equip divertit, per moments lisèrgics, per moments surrealista...Vaja, que aquest tarannà de companyonia on cadascú parlava de les seves fílies i de les seves fòbies ha contribuït, de manera inconscient per a tots, en compactar l'esperit col·lectiu i fer una mica menys feixuc el dia a dia del projecte.

Lògicament el projecte no ha acabat, just ara acaba de començar ja que si no som capaços d'articular i vertebrar una lògica i un sentit fora de nosaltres mateixos, segurament tota la feina haurà servit de molt poc.
Sóc conscient que un projecte no es configura per als propis creadors del mateix, sinó per donar resposta, per posar una mica de llum, a tots aquells interrogants i inquietuds que provenen de l'exterior del grup de treball. I ara és quan tocarà enfrontar-nos-hi, ara és quan comprovarem si hem estat capaços de descobrir aquest microunivers a la resta de companys de l'assignatura.

Fins fa quatre dies tenia la sensació que el projecte moria en mans del Site, que aquest seria el seu lloc de repòs des d'on es manifestaria ad eternum. Però no, anava equivocat.
Just quan el projecte toca a la seva fi, just quan el projecte el podem donar per finalitzat, tot just ens indica que és en aquest moment quan neix, quan aflora, quan pren vida en mans de la resta de persones.

Esperem, doncs, que aquest nounat ens proporcioni moltes més respostes que preguntes.